PROFETISME I MONARQUIA A ISRAEL

          Per parlar de Profetisme i Monarquia a Israel és inevitable de fer un repàs del període anterior, que tal volta ja haureu estudiat, però que cal reprendre, ni que sigui breument i bastant per sobre, a fi de refermar el coneixement dels preliminars al tema principal.

Preliminars.

          En el marc que era habitual en l'Antic Orient, i de fet en tota l'antiguitat, el poble d'Israel va seguir un camí molt particular en la formació de la seva història. El poble hebreu potser és l'únic poble al món que ha tingut una constitució abans de tenir un estat, un territori, on aplicar-la.

Durant el seu pelegrinatge pel desert, Déu li va donar els estatuts que haurien de regir el país quan ells s'hi haurien establert. Li va dir: "Això faràs i això no faràs". Pot servir de resum el paràgraf del Deut. cap.4:1-8.

«I ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a complir. Així us mantindreu amb vida i entrareu a prendre  possessió del país que us dóna el Senyor, Déu dels vostres pares. No afegiu res als manaments que jo us dono, ni en traieu res.... Mireu:  el Senyor, el vostre Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions, perquè els compliu quan sereu al país on  entrareu per prendre'n possessió. Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així tots els pobles us tindran per savis i assenyats... I quina nació,  per gran que sigui, té uns decrets i unes prescripcions tan justos com els d'aquest codi de la Llei que avui us proposo?» (vs.1-8).

El desert va ser per al poble hebreu el "parvulari" on Déu el va anar educant per a ser el poble testimoni del Déu Únic i Sobirà, i el pregoner del monoteisme entre els pobles politeistes de l'entorn, dins la dispensació creacional on Déu ha situat el sentiment religiós de l'ésser humà.

Déu, a priori, va orientar la distribució del territori entre les tribus que formaven el poble d'Israel, i li va donar ordenaments polítics; li va establir lleis civils i lleis religioses; normes socials i normes morals, sobre la societat i la família; tot va ser estrictament reglamentat: prescripcions sanitàries i prescripcions laborals; i, fins i tot, orientacions agràries; va regular el comportament envers els esclaus; sobre els residents estrangers i sobre les relacions que havia de tenir amb els països de l'entorn, tant en sentit positiu com en sentit negatiu; li va instituir i li va especificar totes les normes del culte, del que en podríem dir el ritual de la seva religió. No va deixar res per a ser regulat després. Tota la vida del poble fou arranjada amb antelació per Déu mateix, en un gran conglomerat d'estatuts i lleis que s'havien de complir sota l'admonició divina. És a dir, una autèntica i radical Teocràcia. Déu havia de ser el seu únic guia i sobirà. Això ho trobarem al Pentateuc, els cinc llibres anomenats de Moisès.

Val a dir, per a reblar el tema, que tot al llarg de la història d'Israel el seu Déu, Jahveh, és presentat com a Creador Universal, com a Jutge Suprem,  com a Conservador de tota la creació, i com a Senyor de la Història: per exemple podem adduir l'arxisabut i súper conegut primer verset de la Bíblia al Gènesi: «Déu va crear el cel i la terra», i segueix fins al cap 12 la narració de la Creació del món i dels homes per aquest Déu únic i Creador.

Tornant al desert...: Tota aquella tasca de formació ètnica i espiritual del poble hebreu, que va durar els quaranta anys d'internat al desert, es va fer sota l'autoritat de Déu, i com és ben sabut, per mitja d'un guia carismàtic, Moisès.

Després d'ell, va continuar la mateixa tasca Josuè, un altre guia carismàtic. Llegim al llibre de Josuè:

«Després de la mort de Moisès, el Senyor es va adreçar a Josuè. Li digué: Ha arribat l'hora que tu, amb tot aquest poble, travessis el riu  Jordà i entris al país que jo dono als israelites». (1,2).

En aquest període es duu a terme la primera etapa de l'establiment del poble hebreu a la terra de Canaan, passant a ser de poble nòmada a poble sedentari.

Període dels jutges:

     Un cop establert el poble hebreu deixa de ser governat per un guia permanent i passa a ser dirigit per un jutge temporal, dit també "llibertador". És també un home o una dona (que també n'hi hagué), carismàtics, triats i cridats per Déu. Aquests, s'ocupaven dels problemes puntuals i circumstancials, i un cop resolts tornaven a la seva tasca de pasturar el bestiar i conrear les terres. A diferència de la reialesa dinàstica, i també en fort contrast amb el sacerdoci hereditari d'Aaró, a l'ofici de jutge no s'hi podia accedir ni per intrigues ni per herència, sinó solament per l'elecció de Déu. En aquest període dels jutges trobem un tipus de concepció sobre els conductors carismàtics de les tribus completament diferent d'aquella que regia al desert. Destaquen les que fan referència a Dèbora (4,5), a Gedeó (caps. 6-8) i a Samsó (caps. 13-16). Això pel que fa a la qüestió política i militar. Pel que fa a l'esfera religiosa, el culte havia deixat de ser centralitzat en el Tabernacle, que desmuntat reposava inactiu quasi en l'anonimat junt amb l'Arca de l'Aliança a la vila de Siló. El culte s'havia disseminat en diferents santuaris per tot el país, cadascun d'ells amb els seus propis sacerdots. Alguns d'ells van arribar a tenir força fama i predicament entre el poble. Citem per exemple: Siló, Dan, Betel, Galaad, Nob, i altres de difícil identificació, anomenats genèricament "llocs alts".

Aquesta situació convertia, tant la direcció política com la direcció religiosa, en una orientació difusa i propiciadora de disgregacions particulars i localistes. Cada contrada volia tenir el seu cap militar i cada cap i casal, -sinó cada família important-, volien tenir el seu santuari i els seus propis sacerdots. Les tribus israelites vivien envoltades per altres pobles hostils i bel·licosos, com ara els edomites i els filisteus, ben armats i ben dirigits, mentre que la confederació de tribus israelites cada vegada tenia menys solidesa conjunta, cosa que els feia més vulnerables als atacs dels seus adversaris. Això ho veiem al llibre dels Jutges. Un exemple de la poca solidaritat interna el tenim en el cap 12, on es relata la baralla que van tenir la gent de Galaad amb la gent d'Efraïm precisament per falta de solidaritat dels efraïmites en una campanya contra els ammonites en defensa del seu territori fronterer.

Pel que fa a l'aspecte religiós, aquest, se'ns presenta ben remarcat en la narració sobre Micaià al cap. 17. Resumint des del v.5, diu:

«Micà va tenir un temple a casa seva, es va fabricar un efod i uns terafim i va donar la investidura sacerdotal a un dels seus fills. En aquell temps no hi havia rei a Israel i tothom feia el que li semblava. Hi havia un jove levita que residia allí com a foraster... va arribar a casa de Micà. Aquest li va proposar: Queda't amb mi. Em faràs de pare i de sacerdot.... aquell jove va convertir‑se en el seu sacerdot i es quedà a viure a casa seva. Micà es va dir: Ara estic segur que el Senyor em serà propici, perquè tinc aquest levita com a sacerdot».

En l'aspecte polític ja començava a manifestar-se algun descontentament pel sistema de govern basat en un líder circumstancial, encara que aquest fos triat i assistit per Déu, perquè al poble els semblava poc estable la seva situació comparada amb el sistema de les monarquies de l'entorn que tenien una organització compacta i centralitzada, regides per un rei, dedicat plenament, no a viure pacíficament dins de casa seva, -com feien ells-, sinó dedicat tostemps a preparar accions bèl·liques contra els seus veïns a fi d'engrandir el seu reialme. Els semblava que la força dels caps de clan aïllats del gruix de la tribu o del lloc del jutge carismàtic no era suficient per a defensar-se de l'amenaça dels filisteus i garantir la seguretat del territori. Sabien que una aspiració a una institució de tipus monàrquic hereditari era un menyspreu al sistema teocràtic, una ofensa a Jahveh, i una violació de la voluntat del seu Déu protector. En el mateix llibre dels Jutges tenim la reacció de Gedeó davant de l'intent dels seus conciutadans d'instituir-lo a ell com a rei i cap d'una dinastia:

«Sigues el nostre rei i que després ho sigui el teu fill i el teu nét... Però Gedeó els va respondre: Jo no seré el vostre rei, ni tampoc ho serà el meu fill. El vostre rei serà Jahveh».

Però tot i així, hi hagué algun altre intent, potser no molt definit, però intent a la fi, d'implantar una reialesa dinàstica. Es posa com a exemple, la conjura d'Abimèlec que s'explica al cap. 9 del llibre dels Jutges. Fent un breu resum ve a dir: Abimèlec va anar a trobar els seus parents del clan de la seva mare, família important de Siquem, «i els féu aquesta proposta: Pregunteu als caps de casa de Siquem: Què us sembla millor: que us governin setanta homes o que us governi un de sol?» (vs.1-6).

El clan es va posar a favor seu i van desfermar una sagnant revolta que va eliminar pràcticament tota la seva família paterna, (llevat de Jotam, el seu germà petit, que es va amagar), i després d'això, diu:

«es van reunir els caps de casa de Siquem i tots els de Betmil·ló, i proclamaren rei Abimèlec, al costat de l'alzina del pilar sagrat que hi  ha a Siquem».

D'aquest succés cal remarcar aquest aspecte: per la concurrència, per la cerimònia i pel lloc, que és un santuari religiós, aquell acte fou una coronació amb tota la regla. Aquest primer intent, diu el text sagrat que va acabar desastrosament per als qui s'havien revoltat contra el sistema que el seu Déu tenia establert.

També en aquesta època comença a formar-se el profetisme, i no pas des de l'estrat dels grups sacerdotals, com es podria pensar, sinó des de la capa del poble planer. En tenim constància al mateix llibre dels Jutges, al cap. 6. En ocasió d'una de les incursions dels madianites, el v. 8 explica: «Jahveh va enviar un profeta». No diu el nom ni diu d'on ve. És anònim i dirigeix la seva admonició al comú del poble­, a fi de preparar-lo i esperonar-lo a fer costat a Gedeó, el "llibertador" que de seguida escolliria el Senyor per a fer front a aquella situació concreta.

Així les coses, quan arribem a l'època de Samuel, el darrer dels jutges, el desig del poble era de tenir un rei que donés fermesa i continuïtat a la governació del país.

Aturem-nos aquí, i examinem:

Com va néixer el profetisme a Israel?

          Aquest punt és molt difícil de precisar. El profetisme és un fenomen molt singular en el desenvolupament de la història del poble hebreu, i molt poc clarificat. Tot i així, recercant en els llibres antics trobem certs detalls que cal tenir en compte. Per exemple veiem que ja Déu mateix en una remota antigor demostra tenir prevista per a un futur l'aparició dels profetes com a transmissors de la paraula divina, quan Moisès, l'home que podia parlar amb Déu cara a cara, hauria desaparegut. Vegeu a Deut. 18,15-22, aquestes paraules:

«Jo faré que s'aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li  ordenaré».

En una anterior ocasió el Senyor dirigint-se a Aaró i a Maria, la seva germana, els digué:

«Escolteu les meves paraules: Quan hi hagi un profeta del Senyor entre vosaltres, jo m'hi revelaré en visió i li parlaré en somnis. Però no és així amb el meu servent Moisès: ell és el responsable de tota la meva casa" (Nm.12,6.7).

En unes altres circumstàncies, per la mateixa època hi hagué un fet en el que es produí un profetisme circumstancial, la transmissió de l'esperit profètic als setanta ancians dirigents del campament: Això ho trobem a Nom.11,24-26:

El Senyor «infongué als setanta ancians una part de l'esperit que Moisès tenia... i es posaren a profetitzar; però això no es va repetir més».

També a Èxode 15,20, trobem la mateixa Maria entonant càntics al Senyor com a "profetessa". I al llibre dels jutges també a Dèbora se l'anomena profetessa. Podem fer deduccions i descobrir trets de la protohistòria del profetisme en els llibres de Jutges, Samuel i Reis.

Ara bé, els llibres parlen dels profetes, però aquells profetes no eren els profetes escriptors que vindrien després, i ens deixarien la seva obra escrita, sigui per ells mateixos  o sigui pels seus deixebles. Com és ara el cas d'Elies i el seu successor Eliseu en la direcció del grup de profetes a la regió de Galaad, o bé Isaïes, Jeremies i els altres profetes qualificats d'"escriptors". A part del mateix Samuel, jutge, profeta i cronista, trobem que en aquells primers temps els profetes no escrivien encara; Elies, Eliseu, i uns quants més que la historiografia antiga ha conservat, no van escriure res.

Tanmateix, la dada més important és que els profetes comencen a ser esmentats com a grups formalment en temps de Samuel. Vegem:  1Sm.3,1, on s' especifica taxativament:

«En aquell temps, el Senyor comunicava rarament la seva paraula: no solia mostrar‑se en visió».

Més endavant, al cap. 10,5-10 s'esmenta "un grup de profetes" al que s'ha d'unir Saül com a primer pas iniciatiu abans d'assolir la reialesa. És en temps de Samuel, doncs, que es desenvolupen les comunitats de profetes, és sota la iniciativa de Samuel, en la seva reforma religiosa  basada en el profetisme, que floreixen els anomenats "fills de profeta", (Amós també usa la frase, 7:14). Samuel funda l'Escola dels profetes i aquests des d'aleshores prenen la direcció religiosa. Trobem que sacerdoci i profetisme a voltes van units. Els profetes, encara que no pertanyin a l'estament sacerdotal, tenen també una especialitat cerimonial dins la diversitat cultual de la religió de llavors encara no centralitzada.

Ells constaten que la pluralitat dels santuaris, el liberalisme dels sacerdots acomodats solament al ritual, el culte com a cerimònia rutinària, i l'arbitrarietat practicada pels poderosos, són uns forts obstacles a l'establiment del teocentrisme, -jehovisme, com alguns l'anomenen- que ells preconitzen aferrissadament. Ells reprenen la doctrina de Moisès expressada en el Deuteronomi, en desenvolupen les ordenances i es converteixen en l'estament de l'oposició crítica. Més tard, en temps d'Elies i d'Eliseu es tornen a trobar aquestes corporacions de profetes ja més desenvolupades i actives en diferents llocs del país. Eren autèntiques congregacions, organitzades perfectament, establertes comunament prop o "in situ" dels llocs de veneració religiosa especial, i el seus membres conserven aquell nom de "fills dels profetes". Hi hagué una comunitat de profetes a Ramà, segons 1Sm.19,20, dirigida pel mateix Samuel, posteriorment en el viatge que fa Elies acompanyat d'Eliseu per a ser arrabassat cap al cel, troben algunes d'aquestes comunitats pel viatge, -i algunes bastant nombroses-, a Betel (2Re.2:3), a Guilgal, i a Jericó (2:5). En aquella ocasió es parla d'un grup de cinquanta (2Re.2,7), però en una ocasió el rei Acab en va reunir quatre-cents (1Re.22,6), solament del regne del sud, es a dir de Judà. Abans, en la narració de l'olla emmetzinada es troba a Eliseu dirigint una d'aquestes comunitats a Guilgal. Això es troba al 1Re.2,3.5.7; i 4,38. (Val a dir que les escoles de profetes continuen sent esmentades fins al temps d'Amós, on sembla que van desaparèixer. Veg: 2Re.2,3-5; 4,38; 6,1; Amós 7,14) 

És, doncs, en el període que ens ocupa, sota l'impuls de la reforma religiosa de Samuel, que el profetisme creix i al mateix temps neix el sistema monàrquic. Es desenvolupen agafats de la mà, per a caminar junts, tant pels camins positius i constructius com pels viaranys negatius i reprovables.

Instauració de la primera monarquia.

          L'home que la providència de Déu havia preparat per a fer la transició cap a la monarquia fou aquest Samuel.

De ben petit els seus pares el van enviar al santuari de Siló, on hi havia l'Arca de l'Aliança, a fi que fos educat per al servei de Déu sota la tutela del sacerdot Elí. En aquest home, Elí, confluïen dues característiques: la judicatura per elecció divina i el sacerdoci per descendència. Semblantment succeïa amb Samuel, ja que era una ofrena a Déu des de la seva concepció i la seva nissaga era levítica. El jove Samuel ben aviat hagué de suportar el pes de la responsabilitat punyent que comporta ser profeta: hagué de profetitzar la desgràcia del seu propi mestre i la dels seus fills. El seu caràcter afable i devot el va fer guanyar l'afecte i el respecte dels seus conciutadans, diu al cap. 2, v. 26, del llibre que porta el seu nom: «El noi Samuel creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes»; i així deuria ser durant molts anys.

El fet d'haver rebut revelacions divines li va donar un gran prestigi. Notem: Comença el cap. 3 dient que en aquell temps, és a dir, que feia temps, no hi havia revelació de Déu entre el poble d'Israel, i és amb ell que recomença la revelació divina, i queda restablerta amb continuïtat, com diu al final del cap.:

«Jahveh va continuar manifestant-se a Siló, perquè es revelava a Samuel per mitjà de la seva paraula».

Tornant al resum biogràfic de Samuel. Ell es va convertir en el director espiritual i polític de tot Israel. Els jutges anteriors a Samuel havien estat d'acció majoritàriament política i minoritariament religiosa, en canvi, Samuel, va ser a l'inrevés, era un dirigent eminentment religiós i subsidiàriament polític. A ell era confiada la intercessió pel poble davant Déu, l'administració de la justícia, les campanyes militars contra els enemics, etc. Ell va fer que es recuperés i s'elevés el nivell religiós del poble en la devoció i dedicació a Jahveh, el seu Déu, va fer que destruïssin els altars i santuaris idòlatres del país, etc....... (Ho trobareu als primers caps. de 1Sam.) És a dir, que fou el més gran, el més famós i el més important de tots els jutges d'Israel. No és estrany, doncs, que fos sobre ell que recaigués també la responsabilitat de fer la transició cap al sistema monàrquic.

Diuen els qui entenen de física que no hi ha canvi sense fricció. Doncs en aquest cas també hi hagué friccions. Estudiant detingudament la historiografia podem descobrir l'existència de dos moviments sobre la qüestió monarquia sí monarquia no. Hi havia grups d'opinió enfrontats ja des d'antic. En la teocràcia establerta en temps de Moisès, Jahveh, té el domini absolut i exclusiu sobre el poble d'Israel, de manera que tota idea monàrquica representava un rebuig de l'autoritat de Déu. Tot i així sembla que amb el temps el Senyor va inspirar a Moisès algunes normes per a una futura possibilitat que el poble un cop establert demanés un sistema monàrquic. (això ho trobem al Dt.17: 14-20; 28:36). Les dues tendències van seguir latents entre el poble durant els primers temps de la institució monàrquica, i en certes circumstàncies de tensió o exaltació afloraven. En tenim una mostra al cap.11,12. Després de la victòria del rei Saül contra els ammonites les seves tropes entusiasmades per aquell primer i gran èxit obtingut volien "linxar" aquells que havien gosat manifestar-se contra la designació de Saül:

«Digueren a Samuel: Qui són els qui deien: Saül no és apte per a ser el nostre rei? Doneu-nos aquests homes, que els matarem!».

També podem adduir el "relat doble" de la institució de la reialesa que apareix en aquest mateix llibre. Per un cantó, diguem el "favorable", als caps.9-10,16, i per l'altre el "desfavorable", als caps.8,6+ amb 10,17+.

De manera que la tradició profètica extreu la història de la creació de la reialesa de dues fonts distintes: l'una presenta la reialesa com un succés natural, nascut de les circumstàncies i aprovat per Déu; l'altre hi veu una infidelitat de la part del poble d'Israel, una mena de traïció a la teocràcia, en tant que demostraven una major confiança en un rei que no pas en Déu mateix. Ambdós corrents, doncs, tenen un fons igualment antic. 

Samuel no estava gaire decidit a nomenar un rei. Al cap. 8,6 ens revela quina era en principi la seva opinió:

«A Samuel li va desagradar que diguessin: Dóna'ns un rei que ens governi».

Samuel simpatitzava més amb el grup, diguem-ne, "conservador", malgrat que ja coneixia les disposicions que el Senyor Jahveh havia donat en l'antigor sobre el que calia fer quan arribaria aquell moment. Això ho trobem, com dèiem, al Dt. 17,14:

«Quan hauràs pres possessió del país .... .potser voldràs tenir un rei com totes les altres nacions veïnes. Nomenaràs rei teu aquell que Jahveh, el teu Déu, esculli....»

 i segueix amb les normes que havien de regir l'elecció. Però, la recança al canvi, si atenem a l'inevitable interès humà, és ben comprensible en Samuel, ja que aquest canvi representava la seva renúncia a una bona part de l'ascendència que tenia sobre el poble.

Tanmateix, Samuel accedeix a les peticions dels, diguem-ne "reformistes", a desgrat i només perquè Déu així li ho ha ordenat.

Ell va a buscar l'home que el Senyor li ha indicat, a Saül. El troba i compleix el manament, però, només a mitges. De primer, la cerimònia electiva la celebra en secret, i de segon, no el declara "rei", sinó "príncep". Un nomenament entre cabdill de les tropes i regent aspirant al tron del reialme. Ell deixa per a més endavant el nomenament de rei, a l'expectativa de si la cosa funcionava. Cp.10,1.

En aquesta part del cap. 10:1-16, la narració és favorable, però, del v.17 fins al final és desfavorable, malgrat que al final del paràgraf als opositors conservadors el titlla de perversos:

«Uns malcontents deien: [referint-se a Saül] De què ens podrà salvar aquest? El menyspreaven i no li van oferir cap present" v.27.

En la segona part, des del v.17, Samuel convoca el poble i els retreu la seva acció de proclamar rei Saül, malgrat que ell hi hagi accedit a desgrat. Samuel fa un discurs que transpira bastant de ressentiment, no tot és santedat en el seu interior, encara que allò que els diu és realment exacte. Posa en evidència els defectes de les monarquies, recordant-los aquelles advertències que els havia fet abans, quan els digué: «Així us governarà el rei que tindreu.», i a continuació els va abocar tot un reguitzell d'inconvenients; els diu que hauran de servir a la seva escorta, que imposarà el servei militar obligatori, que els farà conrear les seves terres particulars, que hauran de fabricar les armes i els estris per a la guerra, i tot un munt d'altres imposicions. Ho podeu llegir amb més deteniment al cap.8.

Tot i així Saül com a "príncep"  emprengué la batalla d'alliberament contra els filisteus, va triomfar, i va ser constituït públicament com a rei d'Israel. Samuel per la seva part es va retirar a la dignitat de màxima autoritat religiosa, càrrec que li conferia la direcció religiosa i moral del poble, i li permetia mantenir un cert control sobre el rei. Així es diferenciaven, -que no pas se separaven-, en les funcions, el poder religiós i el poder civil, el profetisme i la monarquia; distanciats, potser, però distanciats per a seguir el mateix camí ..... agafats de la mà, si bé per necessitat.

Del regnat de Saül no parlarem de les gestes guerreres ni de les conquestes que obtingué, ni de la política que va practicar, perquè no és aquest el tema que ens ocupa, sinó que ens centrarem en la relació monarquia-profetisme, que és l'objectiu d'aquest estudi. Només direm que durant el seu regnat, Saül, va consolidar el país, li va donar força i prosperitat, i que va complir la seva tasca política satisfactòriament. La seva conducta en la vida privada tampoc no tenia grans faltes que recriminar, per immoralitat o corrupció política, ja que duia una vida senzilla i més aviat modesta, sense cap luxe ni pompa, ni cap dels vicis que en aquell temps eren normals entre els monarques veïns.

Tanmateix, però, sempre va tenir en contra seva una certa resistència del profeta Samuel, el representant més fort del profetisme. Aquest no desaprofitava cap ocasió per atacar al rei. Vegeu com a mostra, al cap. 12, el discurs que fa el profeta tot just acabada la proclamació pública de Saül com a rei. Entre les moltes paraules d'aquest discurs n'hi ha de molt fortes contra el poble per haver demanat un rei, diu:

          «Heu ofès greument el Senyor demanant-li un rei.....vosaltres heu comès aquesta gran ofensa»;

i una part del poble ho reconeix així, dient: «hem afegit a les nostres culpes el pecat de demanar un rei», i li pregaven que intercedís davant Déu a favor d'ells. Naturalment, cal pensar que aquests eren més aviat partidaris de l'antic sistema, que temien el càstig de Déu pel canvi que s'havia fet. Per això Samuel els tranquil·litza: els ve a dir que el Senyor no els deixarà, perquè els ha elegit com a poble seu, i que ell no deixarà d'intercedir a favor d'ells:

«Per part meva, lluny de mi de pecar contra el Senyor deixant de pregar per vosaltres i d'ensenyar-vos el camí bo i recte» v.23.

Segueix sent el seu líder, el líder dels, diguem-ne, "poc monàrquics"; això sí, però, remarcant la base fonamental de la seva lluita: mantenir la devoció i la fidelitat envers Jahveh, el seu Déu, perquè ell entén que pot ser compatible una monarquia amb l'esperit de la teocràcia, si el monarca, al seu torn, se subjecta a Déu i esdevé servidor seu i vetlla pel poble de Déu.

Després d'uns inicis plens d'èxit, Saül va anar declinant com a monarca i com a persona. És prou reconegut que Saül era psiquicament inestable, a voltes deprimit i a voltes violent. Es va tornar orgullós i dèspota. Però no va ser el seu caràcter el motiu de que  perdés la protecció del profeta Samuel, va ser el seu afany de domini absolut que començava a descobrir-se en algunes de les seves accions dictatorials. El primer error va ser voler ocupar les funcions sacerdotals oferint el sacrifici que s'acostumava a fer abans d'entrar en combat i que era funció exclusiva dels sacerdots levites i profetes. Vegeu el cap. 13. Samuel li diu:

«Has fet un disbarat. No has complert l'ordre que Jahveh, el teu Déu, t'havia donat. El Senyor hauria consolidat per sempre la teva dinastia a Israel, però ara no es mantindrà» v.14.

El rei justifica la seva acció explicant que ho va fer perquè començava haver-hi defeccions entre les tropes per la trigança a fer-se els sacrificis demanant l'assistència i la protecció de Jahveh abans d'entrar en combat. Però el profeta li fa veure quin és el quid de la qüestió. Primer de tot, abans que tot, és l'obediència, «no has complert el que el Senyor t'havia manat» (v.14). En el moment en que el seu poder sagrat pateix la primera ferida, a la primera errada, la desobediència i la violació dels drets de Jahveh, la seva força personal es debilita i només es va mantenint mentre les forces religioses no li retiren el seu recolzament.

El pecat de sacrilegi violant l'anatema contra Amaleg va ser l'altre error greu que va cometre Saül. Això es troba al cap. 15.  El rei es va reservar la millor part del botí de guerra que hauria d'haver lliurat a l'extermini, «i només va exterminar el bestiar de rebuig, que no servia per a res», -diu al v.9. I va intentar, primer amagar la violació de l'anatema, i després, quan es veié descobert, va intentar disculpar-se, amb la disculpa més vella del món: "No he estat jo, han estat els altres". La tropa, -diu-, «que ha reservat el bo i millor de les ovelles i vedells per sacrificar-los al Senyor, el teu Déu». Altra volta és recriminat pel profeta: «No, l'obediència és millor que els sacrificis.....Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei» (vs.22,23). En la primera falta va perdre la continuació hereditària de la seva dinastia: la teva dinastia no perdurarà, i en la segona ell personalment és repudiat: el Senyor et rebutja com a rei d'Israel, v.26.

Malgrat la seva falta de subjecció a la voluntat del Senyor, Saül no va ser deposat de la seva dignitat reial, però durant tota la seva vida va estar enfrontat amb la corporació dels profetes, encapçalats per Samuel.

Inclús després de mort Samuel, l'historiador ens conta un fet curiós sobre ambdós personatges. Em refereixo a l'episodi de la consulta de Saül a la necromàntica d'Endor. Això és al cap. 28.

Saül, malalt, angoixat, quasi desesperat, es troba que el Senyor li ha tombat l'esquena davant d'una situació de perill d'invasió imminent dels filisteus. Diu al cap.28, v.5:

«Saül va tenir por i, ple d'esglai, va consultar el Senyor. Però el Senyor no responia, ni per somnis, ni per les sorts sacerdotals, ni pels profetes».

Ell va interpretar, no que el Senyor no volgués respondre-li, sinó que va pensar que tots aquells religiosos eren uns ineptes, i va pensar en Samuel. Però Samuel era mort.

I com consultar un mort? "Busqueu-me una necromàntica i aniré a consultar-la", -digué. La hi van buscar i va anar a consultar-la. "Fes que pugi l'esperit del mort que jo et diré" -li diu.  "Qui vols que t'evoqui?" -li fa. "Evoca'm Samuel", respongué.

Sense entrar en detalls sobre l'autenticitat de l'aparició o si era o no era l'esperit de Samuel, el cas és que desesperat i desemparat Saül va rebre com a resposta la confirmació de la sentencia que Samuel li havia tramès: «Ja que tu vas desobeir el Senyor, ara el Senyor compleix amb tu això que va dir» v.18.

En aquella guerra, Saül, derrotat, perseguit i acorralat, es va donar la mort, sigui com diu un relat per pròpia mà, o sigui com diu un altre, per la mà d'un subordinat, i amb ell va desaparèixer també tota la seva família més directa.

La historiografia del seu temps no especifica la durada del regnat de Saül, només S. Pau, segles després, en el discurs que fa a Antioquia en dóna la referència: «després van demanar un rei, i Déu els donà Saül...que regnà quaranta anys» Ft.13,21.

Segona dinastia: David.

          Semblaria que un cop mort el primer rei hi hauria algun intent de tornar al sistema antic, però el cas és que no fou així. El poble havia assumit ja com a millor el sistema monàrquic.  Ara són els profetes els qui preconitzen la monarquia.

Ja en vida de Saül els profetes, seguint les ordres de Déu, havien donat recolzament a un segon monarca, diguem‑ne, de recanvi, a David. Va ser consagrat rei pel propi Samuel, (cap.16), mantingut en secret dins el mateix regnat de Saül, dins la mateixa cort de Saül, i fins i tot, dins la mateixa família de Saül, ja que esdevingué el seu gendre (18,17+). 

Passarem per alt la llarga, complicada i dramàtica història de David abans de ser proclamat rei a Hebron i, situant‑nos en el moment que ja és rei, examinem quins són els trets principals del seu regnat.

David té una idea ben clara de la necessitat d'un estat centralitzat, amb un centre de govern que unifiqui tot el país, i escull Jerusalem com a capital del regne. Jerusalem era una conquesta personal d'ell, una ciutat sense el pes d'una tradició de cap tribu determinada i lliure de rivalitats entre clans, no pertany ni a les tribus del nord ni a les tribus del sud, i per tant, evidentment prou apte per ser la nova capital del nou regne unificat. Converteix Jerusalem en la capital religiosa i en el centre de la institució monàrquica. La tasca que David es va imposar va ser, primerament, constituir amb totes les tribus israelites, que fins aleshores eren independents entre si, una nació israelita unificada i crear un estat Palestinenc ben delimitat i enfortit. A tal fi va crear un exèrcit permanent (1Cr.27,1-15).

També té clar que la religió d'Israel ha de ser centralitzada en un santuari nacional, en un estament religiós concentrat, que radialment abasti tot el territori, i el centre ha de ser a Jerusalem. A tal fi trasllada l'Arca de l'Aliança, principal símbol de la religió d'Israel, el símbol més unificador que tenien ja des de l'època antiga i que havia estat pràcticament exiliat a diferents llocs durant molts anys, primer a la casa del sacerdot Elí, a Siló, després va estar set mesos en poder dels filisteus, retornada per les desgràcies que els ocasionava, va estar dipositada a Bet-Xemeix, després canviada a Quiriat-Jearim, i de casa d'Obed-Edom, finalment, enmig de grans celebracions, David envoltat d'una munió de sacerdots levites i profetes la va traslladar a Jerusalem. Amb això incorpora a la nova institució tot el valor i tot el caràcter de l'antiga tradició jahvista. El 1Cr.15 ens dóna la referència que David anava revestit amb tots els ornaments sacerdotals i amb l'efod, el distintiu del sacerdoci oficial, i al 1Sam.6 diu que David saltava i dansava davant del seguici sacerdotal fins que va entrar a la ciutat, i després va ser ell mateix qui va celebrar l'ofici sacrificial, diu:

«David va oferir davant del Senyor holocaustos i víctimes de comunió. Després.. va beneir el poble en nom de Jahveh Sebaot».

Evidentment David es destaca així com a rei-sacerdot. Si més no, calia que el monarca tingués el sentit carismàtic dels antics líders d'Israel, el rei ha  de ser un monarca religiós. La monarquia sacralitzada queda lligada a l'estament religiós i al profetisme sacerdotal. Cal aclarir que els sacerdots de l'ordre d'Aaró, no participaven en el trànsit extàtic i en els transports d'exaltació  que es manifestaven en les danses enfervorides dels profetes, però en ell, en David, s'agombolen totes les manifestacions del religionisme d'Israel. 

Després fa tot una colla de preparatius per a la construcció d'un santuari central a Jerusalem. Durant anys va preparant una gran quantitat de materials (1Cr.22) a fi que el seu fill Salomó pogués edificar el temple a Jerusalem, «Per això David, abans de morir va fer grans preparatius», diu al v.5. Va acumular materials de tota mena i va reclutar entre els artesans estrangers que vivien en el seu territori gent capacitada per a la construcció a fi que estigués ja preparada amb temps (cp.23-24), va deixar ben estructurat i ordenat el servei dels sacerdots i els levites (cps.23-26). A 1Cro.15,22-27 es donen més detalls de la incorporació dels profetes al conjunt cultual. I aquí tenim una altra manifestació de l'autoritat reial i religiosa de David.

Resumint, David va donar una gran importància a tot l'estament religiós: profetes i sacerdots tenen un lloc a la nova capital i tenen efectiva intervenció en les decisions del rei i en els esdeveniments de la nació. David aconsegueix així realitzar la monarquia en ple sentit religiós i en total conformitat amb la concepció  teocràtica jahvista. Un cop establerta, la monarquia dóna coherència al poble i consciència de nació juntament amb el sentit de religió única i monoteista: és ètnia específica i alhora és "poble de Déu", el poble escollit. La monarquia supedita totes les altres institucions antigues, de manera que ni el profetisme ni el sacerdoci no poden, durant el període monàrquic, deslligar-se del condicionament a la institució reial, bé sigui en situacions de cooperació com en situacions de servilisme i, a voltes, fins i tot, d'antagonisme. Degut a la connexió tan estreta de l'estament religiós i l'estament polític, ja des d'aquells petits estats teocràtics, els profetes tenien una forta influència dins els seus territoris respectius, fins al punt que podien decidir la sort de reis i súbdits. Per exemple, Samuel podia dir al poble:

«Ja veieu que m'he avingut al que m'heu demanat i us he donat un rei» (1Sm.12,1).

I tenim la resposta d'Eliseu a la demanda del rei d'Israel:

«Deixa'm estar! ...et juro que no faria cas de tu, ni et miraria....», tot i que després s'el va escoltar (2Re.3,13). 

Així, doncs, profetisme i monarquia, per la seva gestació i per la seva generació van arribar a dependre l'un de l'altra.

Aquest és un altre punt que entra dins el nostre tema, perquè fou així com va néixer una forma nova de profetisme; el profetisme de palau, els profetes cortesans.

El profetisme palatí.

          Què va passar amb les escoles profètiques? No hi ha dades a la historiografia contemporània. Segons sembla, les agrupacions profètiques es van desintegrar, van perdre el caràcter itinerant i localista, es van quedar sense el camp d'acció en perdre's la diversitat de punts d'influència en favor del punt central, un cop acabat el període d'efervescència religiosa de tipus carismàtic. Davant la normalització de la vida religiosa en el règim monàrquic centralista, els membres de les agrupacions se separen, fan una vida normal, si bé sense deixar de ser el que eren, és a dir profetes inspirats per Déu, però ara en règim particular. Són els anomenats "home de Déu" que trobem en diferents llocs i moments. Per exemple al 1Re. caps. 13 i 14, on tres profetes condemnen la conducta de Jeroboam. Sense entrar en anàlisi dels fets, veiem que els tres profetes provenen de localitats distintes: un de Judà, un segon que viu a Betel amb la seva família, ambdós anònims, i el tercer és Ahià, que vivia a Siló, vell, cec i retirat. Tanmateix, també trobem que posteriorment, en temps d'Eliseu, en moments del desviament religiós d'Israel, tornen a aparèixer les agrupacions profètiques. Però ara, en el moment florent de la monarquia d'Israel no són esmentats. L'ambient és més propici a la formació a l'entorn del tron reial dels profetes palatins.

David té a Gad, que ja era al seu costat durant el seu període d'exili, i a Natan (1Cro.29,29); Salomó, té aquests mateixos, més Ahià de Siló i Jedó, que van continuar amb el seu fill Jeroboam; Roboam té Xemaià i Jedó, que va profetitzar fins al temps d'Abies, i així tots els altres monarques, que van tenir al seu costat tots els profetes prou coneguts, fins a la desfeta dels dos regnes i les deportacions, primer d'Assíria i després de Babilònia.

La funció del profetisme.

           Vers el poble i vers el control dels dirigents era el de mantenir i desenvolupar a Israel la tradició mosàica i el monoteisme, a nivell moral i a nivell social. Només per recordar‑ne alguns, esmentarem: Samuel, Isaïes, Jeremies, Ezequiel (pre i post exílic), Amós, Osees, i d'altres prou coneguts. (De fet tots els profetes escriptors).

Van actuar contra els mals costums dels dominants. El poder absolut havia creat al seu voltant els poderosos opressors, i això va provocar la protesta inflamada dels profetes (Isa.2,5+). Els abusos els revoltaven el fons del cor, se'ls commovien les entranyes, a la vista de certes iniquitats socials, però no jutjades des del prisma polític, sinó que el seu blasme era totalment d'ordre interior, moral i religiós; els revoltava el menyspreu del dret i la justícia (Amós). Miquees, parlant de Jerusalem diu:

"Els qui la governen es deixen subornar, els sacerdots fan pagar els seus oracles, i els profetes vaticinen per diners" (3,11); igualment Isa.1,23: Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres, i a 5,23: "Per un suborn absolen el culpable, neguen al just el seu dret".

Això ja ens dóna una imatge de la situació social i moral en aquells moments puntuals. Cada profeta ataca les desviacions del veritable culte espiritual a Jahveh, que és el de la consciència, el de la vivència en Déu, és a dir contra el materialisme que deformava la veritable essència religiosa del poble cridat per Déu a ser el seu testimoni al món pagà.

La manca d'amor fraternal i la infidelitat (Osees), l'enganyosa confiança en els béns exteriors, el materialisme que imperava (Isa.), la conducta entera oposada a Déu (Jer.), era el que els preocupava i els motivava tant abrivadament, ells aspiraven a que el dret i la justícia, des de l'individu, poguessin estendre's pel país com un torrent incontenible: "Deixeu que el dret brolli com l'aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable" (Am.5,24); que la gent es girés vers Déu amb amor i fidelitat, que la bondat imperés (Osees 6,1; 12,7; Miq.6,8), que amb una confiança exclusiva tots i cadascun  personalment busqués en el Senyor la font de la força (Isa.30,17), i que "els cors fossin circumcidats", com diu Jer.4,4. ¿Què volia dir amb "ser circumcidat de cor?" Ser circumcidat moralment vol dir, igual que ho era la circumcisió física, ser consagrat a una vivència plena en Déu, per a Déu i dirigida per Déu. En la visió que ells tenien del poble escollit  en l'ordre social era que, per a ells sense la subjecció a Déu no era possible l'harmonia social ni en la massa ni en l'individu. El seu concepte era, com si diguéssim, el d'una "socialitat" teocràtica.

Aquests profetes a més de ser els consellers del rei en els afers d'estat, també eren els seus censors, a voltes eren el crit de la consciència enviats per Déu. Natan acusa el rei David en el cas de la muller d'Uries. Tot i que suposo que ja coneixeu el cas, recordarem que David es va enamorar de la muller d'Uries, el seu general en cap, i va tramar un pla perquè morís en el combat i així poder casar-se amb la seva viuda. Natan li desperta la consciència de culpabilitat amb aquella bella exposició. Li diu:

En una ciutat hi havia dos homes, l'un era ric i l'altre era pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas, i, com que li dolia de prendre un cap del bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva. David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: Ho juro per la vida del Senyor: L'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet. Llavors Natan va dir a David: Aquest home ets tu. ......  (2 Sam. 12).

També intervé després en el problema de la successió al tron de David, pressionant perquè Salomó, el fill de David, fos designat el seu successor amb preferència al seu fill Adonies. 1Re.1) Dos aspectes distints: intervenció etico-moral i intervenció política; tot sota el prisma teocràtic.

Aquests profetes són comptats entre els guies d'Israel i figuren en les llistes dels prohoms de l'estat. P.e. en la profecia contra l'estament estatal del cap.3 Isaïes hi enclou els profetes entre els prohoms:

«El Senyor retirarà de Jerusalem i de Judà tota mena de puntals: ..els millors guerrers i la tropa, els jutges i els profetes..»,

i segueix esmentant endevins, ancians, oficials, dignataris i consellers.

El profetisme cultual.

En segon lloc, cal fer esment dels profetes, cultuals, o del profetisme cúltic. Sovint, immediatament després dels sacerdots, són anomenats els profetes que eren coadjutors del sacerdoci al temple (Is.28:7; Os.4:4+; Jr.26:7). Aquests profetes cultuals tenien la missió de presentar davant Jahveh les queixes del poble i dels individus i de proclamar si les súpliques al Senyor havien estat acceptades així com quina havia estat la resposta (Sl.85:2+). Per exemple, Habacuc va pertànyer a aquesta classe, com ho mostren les seves lamentacions del cap. 1:2+.

Cal considerar, com la història demostra, que la vinculació professional a la cort o al temple, la institucionalitat del profetisme, pot ser altament perillosa per al profeta.

Què és important per al profeta? Allò que és decisiu és el lligam amb Jahveh, el seu Déu, que és qui situa al predicador, el profeta, amb tota llibertat davant d'aquells a qui Déu l'ha enviat. D'aquesta manera el senyal intern de l'autèntic profeta és la independència respecte als seus oients.

Cal també que es posi de manifest en la vida del profeta si com a predicador ell se situa sota la voluntat de Jahveh o bé si dóna satisfacció a les seves particulars concepcions. Si un profeta actua de manera arbitraria, particularista segons a ell li sembla, esdevé un profeta manipulador, un fals profeta.

Finalment, hi hagué profetes individuals, entre els quals cal comptar la majoria dels profetes clàssics que van deixar obra escrita.     

El profetisme professional.

           El profetisme a l'entorn i al servei dels sobirans degenera en els profetes de professió, els "vidents" (1Sm.9,9). Alguns profetes s'hi van enganxar o deixar enganxar i van formar al seu costat grups de vidents extàtics. Eliseu hi va col·laborar mentre que Elies el seu mestre s'havia mantingut aïllat en la seva ferotge defensa del jahvisme.

La majoria eren profetes que procuraven el seu bé material al costat dels poderosos, per la qual cosa eren censurats pels profetes que es consideraven "lliures", com Jeremies que els diu: «tots van darrere guanys injusts; des del profeta fins al sacerdot». (6:13). I Osees diu:

«el profeta ensopegarà...s'alimenten dels sacrificis que el meu poble ofereix pels seus pecats i, per tant, desitgen que pequi.» (4:5-8),

mentre Miquees sentencia:

«Això diu el Senyor parlant contra els profetes....Quan poden fer bones queixalades proclamen que ve la pau; però declaren la guerra santa a qui no els posa res a la boca... Els profetes vaticinen per diners» (3:5,11).

Com és natural aquests profetes procuraven acontentar els monarques que eren la font dels seus ingressos, encara que per això haguessin de mentir donant falsos vaticinis sobre accions bèl·liques o sobre possibles aliances amb nacions veïnes.

Per l'altra part, els sobirans necessitaven el profetisme com a instrument polític de domini sobre el poble. Quan la situació anava per mal camí, es valien dels profetes per donar al poble sensació de que tot anava bé, (Ez.13,9+) i quan volien inclinar l'opinió popular cap allò que els interessava cridaven els profetes perquè predisposessin la gent vers els seus propòsits predeterminats, segons les seves ambicions o els seus plans. 

Un exemple força il·lustrador el tenim al 1Re.22:1+ quan fan una aliança bèl·lica el rei del nord i el rei del sud. El rei d'Israel va reunir quatre cents profetes que li van augurar un bon èxit en la campanya, però el rei de Judá va demanar que fos consultat un altre profeta de confiança, i van proposar Micàiehu, però el rei d'Israel va dir:

«El tinc avorrit, perquè mai no em profetitza res de bo»,

tot i així l'envia a buscar, però el missatger, ja alliçonat li diu:

«Els profetes prediuen tots alhora la victòria del rei. Que el teu oracle sigui com el d'ells: anuncia la victòria».

Un exemple clar de com es manipulava el profetisme per interessos particulars dels monarques. Evidentment la monarquia es valia del profetisme, però també el profetisme interessat es valia de la monarquia.

Els profetes com a cronistes.

          També el profetes van ser els seus cronistes, que directament o per mitjà dels seus deixebles van conservar per escrit la Història del seu país, i amb ella la relació de Monarquia i Profetisme a Israel.

Una altra tasca important dels profetes va ser la historiografia. Aquesta tasca es va iniciar i es va desenvolupar a la cort reial. De la història d'Israel no tenim monuments recordatoris, ni inscripcions sobre pedra, ni estàtues  de reis i de gestes com els que tenim dels imperis egipci, mesopotàmic, assiri, amb les seves estàtues i grups escultòrics, etc., perquè la seva religió els prohibia de fer imatges de cap mena, i principalment perquè estava taxativament prohibit el culte a la personalitat de qualsevol home per important que fos. La historiografia va ser cultivada dins els estaments dels profetes. Es van convertir en cronistes dels esdeveniments propers i historiadors de la memòria col·lectiva anterior, el que ells anomenen "annals dels esdeveniments dels temps". Molta d'aquesta historiografia s'ha perdut, només coneixem la seva existència, perquè s'esmenta a la Bíblia com a conegudes en el seu temps una gran quantitat de cròniques. Es parla del llibre de les cròniques de Salomó (1Re.11:41), el "llibre de les cròniques dels reis de Judà" (1Re.14:29) i el Llibre de les cròniques dels reis d'Israel"(1Re.14:19) Pràcticament en el nostre llibre dels Reis cada narració acaba dient:

"I els altres fets  del (personatge) ¿no estan relatats al llibre de  .. tal o tals (personatges).

Aquestes al·lusions indiquen que el redactor del llibre que ha arribat fins a nosaltres s'ha documentat en aquells llibres perduts.

El profeta no escriu per exalçar la seva pròpia persona, intentant perllongar la seva anomenada més enllà del seu temps, sinó per fer ressaltar tot allò que Déu li ha fet viure. El que és important per a ell no és el narrador, sinó els esdeveniments que ell narra. Els profetes són els primers que, en els les seves exposicions personals viscudes, han conservat per a la posteritat no sols els fets exteriors, els esdeveniments externs, sinó les seves pròpies experiències intimes i espirituals.

Els falsos profetes.

          Entre aquests professionals de la profecia es va desenvolupar la pràctica de l'endevinació del futur, la predicció d'esdeveniments a priori, a partir de les "vidències" cultuals que ja es practicaven dins la religió jueva estrictament per a conèixer la voluntat de Déu sobre determinats casos puntuals. Això va reduir el concepte de profecia al concepte de futurologia i va convertir aquella mena de profetes en profetes falsos per la seva intencionalitat i sobre tot quan les seves prediccions no es complien. El Deut. advertia sobre aquest fet. Diu al cap. 18: 21,22:

"Potser et preguntaràs dintre teu: Com podem reconèixer que les seves paraules no les ha dites el Senyor? Si allò que el profeta anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el Senyor. Aquest profeta és un presumptuós".

El sentit més proper a l'etimologia del terme "profeta" és el de portaveu, és el d'aquell que parla o transmet el missatge que Déu li ha revelat. És evident, doncs, que si un profeta atribueix al Senyor un missatge que en realitat ha estat elaborat per ell mateix és un mentider, un fals profeta. Profetitzar, doncs, no vol dir predir el futur, sinó revelar quelcom que Déu vol fer saber.

Aquí haurem de posar alguns exemples bíblics que poden aclarir el perill i el conflicte amb que s'encarava el profetisme.El missatge profètic s'atribueix generalment a l'acció de l'esperit de Jahveh. Per exemple, al 1Sam. diu: "Llavors l'esperit del Senyor s'apoderarà de tu i faràs com aquells profetes", referint-se a la iniciació de Saül, al cap. 10: 6; junt amb 19: 20-23, i a més, l'exemple que ja vam esmentar dels setanta ancians al campament de Moisès, als qui Déu infongué "una part de l'esperit que Moisès tenia". Per això a Osees 9: 7 al profeta se l'anomena "home d'esperit", o "home inspirat".

En canvi, dels falsos profetes es diu que anunciaven les seves pròpies visions, Jer.14:15:

"Aquests profetes es valen del meu nom per profetitzar mentides: jo no els he pas enviat, ni els he encarregat res, ni tan sols els he parlat. Les seves visions són falses: us profetitzen superxeries, falòrnies i impostures, que ells mateixos s'inventen".

Diu que prediuen enganys al cap. 5:31; que veien falses visions, que profetitzaven per diners o per guanyar-se el favor del rei o del poble a 1Re.22:13; diu que eren adúlters a Jer. 23:14; i a Ez.13:10 diu:

"ells han esgarriat el meu poble... El poble és com una paret que els seus profetes arrebossen".

Aquest és el panorama de l'actuació interessada del profetisme que buscava la prosperitat a l'ombra dels poderosos amb la connivència dels monarques.

La lluita que hagué  de sostenir el profetisme vertader va portar al distanciament dels "homes de Déu" dels cercles del poder i a l'apropament al poble, denunciant el desviament i les injustícies dels poderosos. De fet tots els escrits dels profetes tenen aquesta intencionalitat.

La fi del profetisme palatí, com és natural desapareix quan desapareixen les monarquies institucionals d'Israel. Després de la deportació del poble d'Israel i durant el domini estranger el paper del profetisme se circumscriu a l'oposició i a la predicació dirigida al poble, a fi de conduir-lo a una vertadera subjecció a Déu i a una vivència espiritual en ell. És el paper dels profetes del període exílic i post-exílic. Però això és un altre tema que ja no pertany a la relació estricta de gènesi i desenvolupament del profetisme i monarquia a Israel, sinó a la història del profetisme en general.

Epíleg:

          En arribar al final d'aquest estudi, cal preguntar-nos com a resum: ¿Quins són els temes principals de la crítica profètica?

El primer i principal és la unicitat de Jahveh com a Amo i Senyor, dels homes i de la Història. Els altres déus no mereixen cap consideració, fins el profeta Amós porta el seu puritanisme fins a no esmentar ni una sola vegada els altres déus quan parla dels pobles estrangers. Els uns reflecteixen el que els altres afirmen: que "Jahveh és un Déu Únic i no n'hi ha cap altre que condueixi la Història" (Is. 43: 10-13). Israel, com a testimoni de l'ÚNIC ha d'acceptar i estar atent a la més estricta de les crítiques que els homes de Déu li transmeten per ordre del Senyor. (Am.3:2).

Israel ha experimentat els beneficis de Jahveh. És absurd esperar salvació d'altres forces després de la seva experiència. Déu l'ha fet sortir d'Egipte, l'ha guiat pel desert li ha fet el do de la terra promesa, ha escollit Sió com a estada de la seva presència i li ha assegurat la seva protecció, per tant, si Israel és increpat a causa del seu mal comportament i la seva absurda política és perquè coneix les accions salvadores de Jahveh.

El coneixement de Déu inclou la fidelitat i la lleialtat. El culte d'Israel hauria de fer recordar les gestes de Jahveh i esperonar la pràctica de la seva paraula directora. Aquesta paraula compren també el benefici de les seves prescripcions legals, el Dret i la justícia són els fruits que cal esperar de la subjecció als seus manaments. Jeremies diu al rei Joaquim: "El teu pare, ¿que no ha menjat i begut i ha estat prou feliç? Practicava el dret i la justícia, emparava el míser i el pobre. No és això conèixer-me?" (Jr.22:15). Les motivacions de la crítica profètica, cada una en el seu temps, venen de menystenir el coneixement de Déu que des de sempre té el poble d'Israel. Allí on els qui han estat alliberats i han estat afavorits s'obliden del seu alliberador i del seu defensor, neix i creix l'opressió i l'explotació. La comunitat humana es desintegra a qualsevol lloc on s'oblida Déu.L'home,amb els seus propis mitjans, pot arribar a aconseguir, en el millor dels casos, eliminar l'opressió lleugerament i temporalment, però mai aconsegueix l'alliberament total d'ella. Els profetes mostren que l'alliberament i la salvació, el bon govern i el benestar, el dret i la justícia, tan de l'individu com del poble, radiquen en la subjecció a la voluntat de Déu, als seus preceptes i a la veneració sincera a Ell.

Pau Sais