Jeremies  i  Lamentacions

El profeta: JEREMIES.

             Cent anys després d'Isaïes, Jeremies va ser cridat al ministeri profètic. Tenia llavors tretze anys, per l'any 650 a.C. (1:2,6), durant el regnat de Josies. Jeremies era de família sacerdotal, i va profetitzar quasi exclusivament a Jerusalem. El seu ministeri abasta els regnats de Josies, Joacaz, Joaquim i Sedecies; en total quaranta-un anys.

             En el regnat de Josies, quan aquest duia a terme unes obres en el temple es va trobar el rotlle de la Llei, probablement, el Deuteronomi en la seva primitiva redacció, el qual fou posat a mans del rei, i ell va promulgar el compliment obligatori d'aquesta Llei. És a partir de llavors que el rei Josies va impulsar el deutoronomisme (2Re 22:3+; 2Cr 34:8+). Jeremies, per tant, va conèixer la primera versió del Deuteronomi i va donar suport a la reforma deuteronomista del culte, iniciada per Josies.

             Fou un profeta completament consagrat a Déu. La seva vida personal va seguir enterament el camí de la seva vocació profètica; ja abans de néixer, Jahveh, l'havia escollit com a profeta seu, "ja abans que et formés en el ventre de la teva mare", -diu a Jr 1:5- , fou cridat al profetisme des de molt jove (1:6). El Senyor no li permetia contraure matrimoni, ni tampoc portar una vida familiar (16:1-9), inclòs li prohibia temporalment que portés una vida social privada. La seva inclinació pro babilònica i no bel·ligerant li va ocasionar força problemes amb els partidaris a favor d'una aliança amb Egipte.

             Els seus escrits foren confeccionats pel seu deixeble i secretari Baruc, alguns sota el dictat del seu mestre. Li són reconeguts el "Llibre de les Profecies de Jeremies" i el "Llibre de les Lamentacions".

 El Llibre:

             Seguint un ordre més aviat lògic, que no pas cronològic (cosa impossible, ja que no el té) de la seva predicació profètica podem esquematitzar: 

I.                    Vocació al profetisme jahvista de signe universal en l'aspecte de "destrucció i edificació", cap 1.

II.                 II. Predicació en el regnat de Josies, 1:2; 3:6); Joaquim i Sedecies, que enclou algun espai narratiu, caps. del 2 al 25.

III.               Predicació durant Joaquim (22:18; 251; 35:1; 45:2); durant Sedecies 21:2; 241,8; 27:3,12; 28:1; 29:3; 32:1, 34:2; 37:1; 38:5; 39:1; 49:34; 51:59); i de Guedalià (cap. 40) i a l'Egipte 43:7,8; 44:1), dins d'un marc narratiu. Abans de l'assalt definitiu de Jerusalem, caps. 26 al 36; i després del desastre, caps. 37 al 45.

IV.              Profecies contra les diverses nacions, caps. 46 al 51.

V.                  Afegitó històric sobre la destrucció de Jerusalem i la deportació a Babilònia, cap. 52.

LAMENTACIONS

L'autor:

             En el cos textual hebreu i grec no s'indica el nom de l'autor, però en el grec porta el títol de Thrênoi,  (= lamentacions o cants de dolor) i a més una anotació que té el seu origen en la tradició i que l'atribueix a Jeremies. La Vulgata Llatina va ampliar aquest pròleg titulant-lo: Threni, id est Lamentatinenes Ieremiae profetae, procedit de la mateixa nota traduïda del grec. D'aquí ve el títol de "Lamentacions"

             L'adjudicació d'autor és molt discutida, perquè, si bé, hi ha nombroses coincidències amb Jeremies i a més, sembla ser esmentat a 2Cr 35:25, també hi ha bastants diferències, i l'anàlisi del cos textual no aporta dades històriques que siguin definitives.

 El tema:

             El tema del Llibre és el desastre nacional ocorregut l'any 587 a.C. amb la destrucció de la ciutat i el temple. Com el seu nom indica, són complantes davant de Jahveh pel càstig just que ha descarregat damunt la nació per causa dels seus pecats i desviació moral, junt amb expressions de penediment i confiança que el Senyor concedirà la restauració del seu poble elegit.

Composició:

             El Llibre es compon de cinc elegies, quatre d'elles en versos acròstics, es a dir, que cada vers comença amb una lletra de l'alefat hebreu, seguint el seu ordre. La quinta és una lamentació col·lectiva (Oració de Jeremies, indica la Vulgata) dirigida a Déu, amb el reconeixement del pecat col·lectiu i amb una súplica a la seva misericòrdia, a fi que ell concedeixi la restauració.

             No és fàcil esquematitzar els temes de cada capítol, perquè hi ha un comú d'idees barrejades en tots ells.

             Esquematitzant, les quatre primeres elegies:

caps.:           

1            Lamentació per la soledat i desconsol de la Ciutat Santa, arruïnada i sense habitants.

 2          Parla de la ruïna de la ciutat, que atribueix directament a la ira de Déu, per la prevaricació dels seus dirigents. Descriu la destrucció amb trets força dramàtics.

 3          Exposa l'estat de patiment en termes personals, sense albirament de possible sortida i suplica la renovació de la misericòrdia de Déu.

 4          Descriu la misèria total de la Ciutat santa, els horrors del setge, amb detalls esfereïdors, pel merescut càstig de Déu. Si pensaven en l'ajuda dels estranys es mostra desenganyat (vs. 17-20).

 La 5a. elegia tanca la col·lecció, com hem senyalat, amb expressions de penediment i al mateix temps de confiança en la misericòrdia de Déu.

Pau Sais