EL LLIBRE D'ABDIES

El llibre de la profecia d'Abdies és el més breu dels llibres profètics de l'A.T., només conté 21 versets en un sol capítol, i representa el moment menys àlgid en el conjunt del moviment profètic.

El Nom:

El nom d'Abdies apareix de molt diverses formes en un total de tretze personatges de la Bíblia. A la versió grega (LXX) els manuscrits donen els noms Abdiou, Abdié, Abdies i Obdiou. La Vulgata presenta cinc variants: Obdia, Obadia, Obdias, i Abdias. En el text massorètic és Obadyé, que significa "servent de Jahveh".

L'autor:

Només conegut pel seu nom, ja que la brevetat del seu escrit i l'absència d'informació interna sobre la seva persona no poden donar una imatge biogràfica prou clara. Tanmateix, els estudiosos han intentat identificar-lo amb diversos personatges de la història: amb el majordom del rei Acab (1Re 18:3); amb un dels instructors enviats pel rei Josafat (2Cr 17:7); amb un dels inspectors del rei Josies (2Cr 25:7). Tot això sense un resultat convincent.

El motiu i la data de composició:

El motiu i la data han de buscar-se entre les dades que el mateix llibre proporciona. Esmenta uns quants esdeveniments històrics desastrosos per al poble d'Israel, en els que hi van participar, d'una o altra forma, els Edomites, o Idumeus: aquests es van unir amb els enemics de Judà en el saqueig de Jerusalem durant el regnat de Joram (850-853 a.C.) 1:11-14. Es parla de la rebelió d'Edom, en aquell temps, contra Judà a 2Re 8:20; també el rei Amasies (803-775) haguè de lluitar contra els edomites (2Cr 25); endemés, quan sota el rei Sedecies (597-586) els babilonis van arrasar Jerusalem, també Edom va participar a la massacre (Sal 137:7,8, allí Edom és anomenada "filla (aliada) de Babilònia"). A quina d'aquestes ocasions es refereix Abdies? Aquest dubte ha fet pensar que el llibre és composat d'una part pre-exílica (vs.1-10) i una altra de posterior (11-14), a més d'una tercera post-exílica (15-21). No obstant, sembla preferible atribuir la profecia al temps de Sedequies, quan Jerusalem fou arrasada i cremada (587) a.C.9. El motiu central de la profecia és una diatriba plena d'esperit nacionalista contra Edom, acèrrim enemic d'Israel, en la qual vaticina la seva destrucció completa, "com si mai no hagués existit" (vs.10,16,18). El fet començaria a complir-se quan menys ho esperaven els edomites, sobre l'any 582, per la mà dels nabateus, un poble nòmada, (que havien estat els seus "amics i aliats" (v.7), poc després de la massacre de Jerusalem, i aquest procés seguiria després durant uns anys per mà dels babilonis, als que els nabateus havien ajudat en el seu atac. Tot i això, Abdies, no es deixa endur tant pel seu apassionat nacionalisme com per la seva certesa de la justícia divina (15-17). El profeta acaba el seu llibre amb l'exclamació triomfal de l' escatologia israelita: "I el regne serà de Jahveh" (21).

Els Idumeus:

Qui eren:

Anomenats idumeus pel nom grecorromà d'Idumea, l'antiga Edom (en la Bíblia hebrea gairebé sempre (ben ' edom). Eren els descendents d'Esaú, germà gran de Jacob, per tant, parents dels jueus.

On vivien:

El seu territori estava situat al sud i oest del Mar Mort, frontera amb Israel, en una regió abrupta i muntanyenca i no obstant bastant fèrtil. La seva orografia la convertia en quasi inexpugnable, de la qual cosa s'enorgullien els idumeus. I d'aquí venen les expressions que utilitza el profeta als vs. 3-9.

La profecia:

Prenent el símil de l'enemistat dels dos germans -Jacob i Esaú- personifica en ells els dos pobles, Edom i Judà. Jacob ha pecat ("el dia que es van perdre",[ o desviar]), i és castigat (referència a l'invasió i exili v.12), però Esaú es va alegrar i va participar a

l'infortuni del seu "germà" amb actes de vandalisme i acarnissament (11-14). Ambdós "germans" són castigats, si  bé, però, amb resultats diferents; el càstig d'Esaú (Edom) "per la injúria al seu germà serà tallat per sempre" ... "Ni una resta no en quedarà de la casa d'Esaú"  (vs. 8-10,18), mentre que la casa de Jacob (Judà) té la promesa de restauració i exaltació (17-21). De tots els diferents llocs d'exili tornaran per a reunir-se i estendre el domini de Judà (19-20), a fi que sigui un "regne de Jahveh" (21).

(Nota addicional: entre aquesta llocs d'exili s'esmenta Sefarad (v.20, única vegada en tot l' A.T), que si bé no és possible la seva identificació correcta, els jueus de l'Edat Mitjana, basant-se en el Targum i la versió Peshitta el van assignar a Espanya).

Pau Sais